Sabates nàufragues: el relat

 La sabata blava

Aquesta sabata blava era d’un nen que es deia Biel. La seva mare li havia comprat les sabates noves per començar el curs. A ell li encantaven perquè tenien una ratlla blanca al costat i eren molt còmodes. Sempre deia que amb aquestes sabates podia córrer més ràpid que ningú.

Un cap de setmana van anar a la platja amb la seva família. Feia calor, el sol brillava i el mar estava molt tranquil. En Biel es va treure les sabates per jugar a la sorra i fer castells. Després van anar a banyar-se, i ell va córrer cap a l’aigua sense pensar a guardar-les bé.

Quan van tornar, només hi havia una sabata. L’altra ja no hi era. La marea l’havia agafat i se l’havia emportat. En Biel es va posar molt trist. Va buscar per tota la platja, però no la va trobar. Van tornar a casa amb una sola sabata a la motxilla.

La sabata perduda va viatjar pel mar. Va flotar entre onades, va veure peixos i va passar nits sota la lluna. Va estar dies i dies així, fins que un dia va arribar a una altra platja, molt lluny, a Menorca. Estava bruta, una mica trencada i plena de records.

Jo la vaig trobar caminant per la sorra. Al principi només vaig veure un tros de tela blava, però quan em vaig acostar vaig veure que era una sabata petita, segurament d’un nen. No sabia d’on venia, però semblava que tenia una història.

La vaig agafar i me la vaig endur a casa.